La Pesanta
- Autoría: Evelí Adam Orriols
- Dimensions: 90 cm x 60 cm
- Materials constructius: Arrels de pi negre pi roig
- Any de producció: 2016- 2024
- Municipi: Campdevànol
- Categoria elemental: Terra,foc
- Etnografia:
“Geni nocturn, té forma d`enorme gos pelut i negre,amb mans de persona, pero foradades,una de les expressions més conegudes de la Por. Apallissa tothom que troba i entra a les cases per sota la porta i el forat del pany; i es posa damunt del pit-<<sobre la boca del cor>>- de les persones que dormen panxa enlaire, talment que el seu gran pes les ofega i els provoca somnis esgarrifosos. En certes contrades pirinenques l’anomenen Pesadillo - en castellà és la pesadilla, amb significació reduïda a << malson>>, havent perdut qualsevol referència a aquest geni- ; a Provença és la Chaucho vieio o Sarra-Mauca: a Euskadi, el Gaueko (el de la nit) i també Inguma . És doncs la angoixa del somni, la mala dormida. Diuen que oprimeix la respiració dels qui han anat a dormir sense resar ni senyar-se. Camina amb uns esclops sorollosos i sol fer enrenou per la cuina i tota la casa,però és polida fins a l’escrúpol; cull la grana escampada i el mill,però tenint les mans foradades sempre li cau. En fer-se de dia a de fugir, se la pot entreveure en travessar la finestra. Per aquesta dèria d’ endreçar, hom la confós amb el Follet, pero per l'angoixa que encomana als dorments, hom l'ha cregut una bruixa, i fins un dimoni, incube o sucube. Per evitar-la es posa una canya o una escombra dreta al costat del llit; o un plat de mill a la porta o finestra per on entra ja que si el trabuca, l’ ha de recollir i no acaba mai, i , no pot dedicar-se a oprimir la gent que dorm. També és aconsellable resar abans d'anar a dormir. “
Soler i Amigó, Joan. 1988 . Enciclopedia de la Fantasia Popular Catalana, (p.556)Editorial Barcanova .
- Cançons:
Música:
Roba estesa Bruixes
- Literatura:
Poesia:
Gemma Arimany
No busquis més pous:
tots son fets per caure-hi.
Inventa’t l’ herba,i espigues.
Porta-hi abelles
que hi escampin pol.len
Explica’t un sentit
que et mogui,
que et faci estimar
el prat que et sosté.
Cus aquesta casa
aquest poble.
Fes-hi una vora
amb les estrelles.
lluny dels pous,
on res es questioni
on tot esdevingui
perquè si:
a prop del delit
lluny del cap.
Gemma arimany
Colors Primaris 2019
- Etnobotànica:
ARÇ BLANC o ESPINALB
Espècie: Crataegus monogyna L.
Entre els antics pobles cèltics era considerat un dels arbres sagrats, juntament amb el roure i el salze. Es creia relacionat amb les fades i que assenyalava l’entrada a l’«altre món».
Es creia que portava mala sort si es tallava l’arbre; únicament es podia fer una vegada brotat. Els arços els trobarem, als països gaèlics, a les àrees de peregrinació místiques cèltiques.
També era un símbol d'esperança, i una eina contra la bruixeria i els vampirs. Alguns creien que tenia l'habilitat d’evitar la intrusió de forces sobrenaturals, en creure que era sagrat en relacionar-lo amb la corona d'espines que va portar Jesús. D’aquesta llegenda, s’explica que fou seguida per l’emperador Carlemany que en agenollar-se davant una corona d’arç blanc, que suposadament dugué Jesús, aquesta va començar a florir.
Com protector contra la bruixeria, es col·locava en els llitets dels nadons, o al voltant de les cases i portes.
En la literatura eròtica àrab es considera afrodisíac, en igualar l’olor de les seves flors a la de les dones acabades de llevar.
NOTES HISTÒRIQUES
En el llibre: Dioscórides Renovado de Font i Quer, assenyala l'arç blanc com l'espècie més freqüent d'aquest gènere que es troba a la península Ibèrica.
Assegura que: «Las majuelas (els fruits de l’arç blanc, en castellà) fueron pasto del hombre desde remotas épocas, cuando todo aprovechaba para su mantenimiento; en las habitaciones lacustres prehistóricas se han hallado restos de ellas, principalmente los cuescos de sus frutos»
FONT i QUER, P. (1961): Plantas Medicinales. El Dioscórides renovado. Sexta edición (2005). Editorial Península (Barcelona). Pàg. 341
- Etnopsicologia:
LA PESANTA: La Pesanta es descriu com una mena de gos enormement pesat, pelut i aterridor, que es cola a les cases a través dels panys i es tomba damunt del pit de les persones donant-los malsons i impedint-los respirar bé. Aquest mite fa clara referència a un conflicte íntimament personal, més que no pas a un problema col·lectiu. Així com la ira del Pericot, l'avarícia del Basilisc, i la supèrbia de la Vibria, poden arribar a perjudicar directament el col·lectiu, La Pesanta es caracteritza per ser viscuda intensament en solitud.
Així com els conflictes culturals o de costums varien en el seu aspecte extern amb el temps, els conflictes estrictament personals ens acompanyen mite rere mite a través dels temps. Actualment, malgrat les modernes alarmes i detectors de moviment, La Pesanta segueix colant-se a casa nostra i la combatem amb ansiolítics i antidepressius.
En el seu moment, les remeieres eren les encarregades de plantar cara a la Pesanta. Com parlàvem en un altre apartat, el mite servia generalment per donar una sortida ràpida ia mitges, a un tema sobrenatural oa un conflicte personal molt intens. Hi havia algunes persones en aquelles societats que al seu moment van haver d'afrontar, i resoldre si podien, el mite de cara per donar-li una solució real. El cap del llogaret, l'alcalde, el sacerdot en el cas masculí, la remeiera , la llevadora, una dona de coratge, en el cas femení.
La remeiera s’ enfrontava a la Pesanta a diversos nivells, a nivell farmacològic, les plantes eren les seves aliades i principal eina. Depenent del nivell de maduresa o credulitat de la persona, una solució “màgica” o placebo eren necessaris per reforçar la pròpia persona. Es donaven remeis com llançar llavors de lli davant de la porta perquè La Pesanta s'entretingués comptant-les, amb foc d'encenalls o amb aigua de flor de carqueixa, i depenent de la persona també amb precs i penitències. I finalment a nivell més pràctic se li donaven solucions més objectives basades en l'observació i l'experiència, per resoldre el conflicte que li produïa insomni, angoixa i por.
El millor de viure en societats molt tancades, és que la remelleira tenia tota la informació de la persona i de la casa que necessitava per fer fora La Pesanta. Les herbes eren també per a altres membres de la casa, depenent de quina manera i en quina mesura col•laboraven amb el conflicte de la persona a qui visitava La Pesanta. La família també rebia consells pràctics per ajudar la persona si el conflicte era de tema domèstic. Amb el temps, la figura del metge va substituir la remelleira i el mite de la Pesanta va començar a retrocedir davant el mite de la ciència. Per sort la saviesa dels metges antics anava més enllà de preguntar com dormia o menjava la persona, si no també feia la vital pregunta que donava les eines necessàries per fer fora La Pesanta: “Què passa a casa?”
