Rei Cérvol

El culte al cérvol i la Deessa (The deer and the Goddess)

El cérvol ha estat considerat sovint com un animal sagrat per diversos motius. Les seves aparicions entre les boscúries han estat assimilades a vegades amb les ànimes o missatgers divins, sent representat així sobretot com a cérvol de color blanc. La seva aparició en contes i llegendes així ho corroboren. Però el seu significat també està fortament lligat amb l'arbre i el renaixement. 

En diverses cultures asiàtiques i precolombines té aquest sentit de renovació, a causa dels brots de les seves banyes. En la Europa prehistórica també hauria de tenir un sentit similar i hi ha qui el relaciona també amb la Gran Deessa Mare, afegint també el seu valor en la fertilitat i fecunditat. Aquest caràcter sembla quedar reflectit en aquest petroglif gallec de Laxe da da Rotea do Mendo, (1800-1200 a.C) en la que hi ha un cérvol de considerables dimensions, amb un gran fal·lus i el que entre les seves banyes apareix un brau amb un gran penis.

L'aspecte de la regeneració i el seu vincle amb la mort no es pot desvincular, efectivament, de la seva cornamenta que va creixent i mudant any rere any. En la mitologia celta els cérvols tiraven del carro de Flidhais-la deessa de la caça- i van ser adorats com conductors de les ànimes al món espiritual. 

Aquest mateix significat es desprèn a vegades en el món romà; una mostra és la làpida de Septimini Sili del museu d'Oviedo, en la que a sota del nom del difunt apareix un cavall que persegueix a un cérvol entre dos arbres d'un bosc (amb molta seguretat és una referència al viatge al més enllà).

Aquesta simbologia es va traspassar al mite cristià gràcies a la figura de Sant Eustaqui, i la seva llegenda de la caça del cérvol; la visió de Sant Eustaqui. Per nosaltres és una paràbola sobre la cristianització de la figura sagrada del cérvol gràcies al simbolisme de la creu. No podem obviar que la creu precisament ha estat considerada també com una al·legoria a l'arbre de la Vida, és a dir que tenim una triple referència en una mateixa representació i així es veia en l'Edat Mitja, en la que en alguns emblemes apareix representada la creu entre la cornamenta (completant-se així la relació arbre-creu i arbre-banyam). 

Aquesta relació entre banyes i arbre sagrat té una antiguitat insondable i sense cap mena de dubte té vincles amb el xamanisme i la seva cosmovisió religiosa. Com a mostra tenim aquesta pintura rupestre neolítica de la província de Terol, concretament de l'Abric de la Figuera, on apareix un cérvol de grans dimensions superposat a un arbre, del que pengen un parell d'homenets. A dalt de l'arbre hi ha una representació de forma ovalada i en el seu interior hi ha també una multitud de petits éssers humans. Per alguns ha estat interpretat com una representació de fertilitat humana i vegetal, per altres un ritual xamànic d'ascens a l'arbre còsmic. Tot plegat unes interessants relacions entre aquest animal sagrat des de antuvi com a vehicle de trànsit entre diversos estats.

Un altre aspecte interessant és que entre els grecs i els romans al cérvol se li reconeixien certes qualitats "místiques", que s'exageraven per projecció psíquica. Entre aquestes condicions hi figurava l'atribució d'una saviesa instintiva pel reconeixement de plantes medicinals. Possiblement aquest caràcter i la visió de Sant Eustaqui va ser el que va fer que fos escollit per representar una famosa beguda  estomacal alemanya composta per 56 herbes.

El mite d'Àrtemis i Acteó

Tampoc podem deixar de costat un altre punt interessant sobre la figura del cérvol i la seva relació amb la Gran Mare. En aquest cas ens referim al seu rol de fill amant que acaba sent sacrificat. Aquesta relació ha estat exposada per molts autors; un dels més coneguts és James Frazer en la seva obra La branca daurada, o també apareix a l'obra més moderna d'Anne Baring i Jules Cashford, El  mite de la deessa. 

Ens referim al mite de la Gran Mare que s'uneix al seu paredre en matrimoni sagrat per després ser sacrificat i que està recollit en el mite clàssic de la deessa grega Artemis (la Diana dels romans). Aquest conegut mite explica com Acteó, un gran caçador, va descobrir a la deessa verge Artemisa mentre aquesta s'estava banyant en un  llac, riu o font. La deessa de la caça, considerant que era un gran pecat haver observat com s'estava donant el seu bany sagrat totalment nua, va convertir a Acteó en un cèrvol. Els gossos d'Acteó el van destrossar a mossegades. 

El moment en que Artemis-Diana es descoberta banyant-se per Acteó ha estat representat moltes vegades en l'art europeu. Baring i Cashford citen a Tàcit en el que en la seva obra Germania esmenta que el bany sagrat de la Deessa només podia ser vist per homes que estaven condemnats a morir. Les dues autores van més enllà i comparen la unió del cérvol i la cérvola, ja sigui com a representacions de la deessa i del seu fill-amant amb la festa minoica del matrimoni sagrat entre el déu brau i la deessa vaca, celebrat pel rei i la reina al reunir-se el sol i la lluna. 

I finalment no podem obviar la referència que afegim sovint sobre alguna imatge de Mare de Déu trobada que pot tenir relació amb la cristianització de cultes pagans anteriors, en aquest cas el culte al cérvol. Tal com veurem en la llegenda de l'aparició d'aquesta Verge hi ha força similituds amb el mite d'Àrtemis i Acteó. Citem textualment la llegenda que apareix a l'obra de Joan Amades, Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya.

http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/