Víbria

Pensem que Daniel Rangil ho expressa de forma precisa i aclaridora:

EL MITE MÉS VELL

El nostre malvat drac neix amb l’heroi de les cavernes que el mata i creix amb les noves religions que inicien els sumeris i continuen els babilonis i cultures mediterrànies. El neolític porta una nova generació de déus que reflecteixen una nova mentalitat. L’home paleolític es veu a si mateix com una espècie més de la natura que, com la resta d’animals, s’alimenta dels fruits de la terra que recull i dels altres animals que captura. Res d’extraordinari: en aquella època, els humans fem gairebé el mateix que les altres bèsties.

Amb la revolució neolítica, el nostre paper canvia: passem de ser una espècie més a ser l’espècie capaç de dominar alguns aspectes de la natura. Ja no depenem exclusivament de la recol·lecció de fruits silvestres perquè hem descobert l’agricultura, ni de la cacera perquè ara tenim ramats.

El drac i el serpent, que ostentaven el poder sobre la natura a mercè de la qual estàvem totalment sotmesos, perden força quan l’home té una certa capacitat per dominar el món que l’envolta. A l’Èpopeia de Guilgameix, el serpent Kur és vençut per Enki, déu que transmetrà als sumeris el coneixement —agricultura, ramaderia, escriptura, arquitectura— que els portarà a la primera civilització. En la segona versió, Ninurta venç Kur i canalitza les aigües fins aleshores desastroses, fent possible els regadius i, per tant, l’agricultura. La babilònica Tiamat, fèrtil deessa de la mar i del caos convertida en serpent, mor a les mans de la nova generació de déus, del seu propi fill Marduk, que supera el caos de Tiamat posant ordre a l’univers, creant el cel, la terra i, finalment, l’home. Després, els hebreus copiaran aquest mite de la Creació fent-ne una versió pròpia en què la serp de l’Edèn simbolitza l’antiga religió i malda perquè Eva no se sotmeti al nou déu. S’ha acabat el temps dels déus híbrids, estranyes barreges de diversos animals en termes d’igualtat; els nous han de ser a imatge i semblança de l’espècie que s’ha erigit per damunt de la resta, a imatge i semblança de l’home.

A partir d’aquí, del drac amo i senyor dels fenòmens naturals només se’n conservarà la part destructiva, allò que de la natura els humans no poden controlar: inundacions, erupcions volcàniques, plagues als sembrats, aigües insalubres dels pantans... Segons Amades, en les processons que, d’ençà del segle V, es feien els tres dies anteriors a l’Ascensió per evitar les plagues dels camps, hi passejaven la figura d’un drac que el primer dia anava amb aire triomfant i el tercer, vençut. Els dracs de les llegendes medievals que tiranitzen els pobles solen viure en aigües pantanoses i cal foragitar-los per convertir-les en recurs de prosperitat per a la ciutat que vol créixer i progressar. De nou, antiga lluita pel control de l’aigua.

Els nous déus del cel i del sol s’imposen sobre les velles deesses de la terra i de la lluna perquè la humanitat es multiplica. Ja no som quatre gats sobre territoris infinits i despoblats; a l’edat del ferro, els grups humans són més grans i creixen els conflictes amb altres grups, l'avenç tecnològic dels metalls permet la fabricació d'armes més mortíferes i la pitjor amenaça ja no és la manca de cacera o les males collites, sinó l'atac d'enemics estran- gers. Canvien les pors i canvia la naturalesa dels déus, que ara han de ser forts, mascles, venjadors. Les deesses de l'harmonia amb la natura i la fertilitat són ara secundàries, perquè fertilitat i prosperitat continuen essent essencials, però queden relegades a un segon pla. Si els símbols de les velles divinitats eren ocells cap al més-enllà, arbres de la vida o serps que porten l'aigua, els de les noves són el llamp, el tro, el foc o l'espasa, armes de destrucció de l'enemic.

Rangil, Daniel. 2023. Mitologia dels Països Catalans. (P 136,137). Editorial Efados.