Pericó

EL PERICÓ: El Pericó és un geni mitològic del metall a la zona del Ripollès i la Cerdanya. És molt petit, gairebé invisible i molt mentider. Quan s'enfada salta al foc i creix fins a esdevenir un gegant de metall massís que arrasa amb tot. Així com els traginers comptaven les seves mules per evitar que s'infiltrés una Muladona entre elles, els ferrers colpejaven tres vegades la seva enclusa per assegurar-se que el Pericó no s'amagués dins.

El mite del Pericó ens remet a una faceta més psicològica de l'ésser humà. Amb què podem associar una faceta de l'ésser humà que per una petita espurna pot convertir-lo en un ésser de foc que arrasa i aixafa amb tot? L'opció més probable és la ira, precisament un dels capitals pecats. La ira sola, o associada amb la violència, és un tema de gravíssimes conseqüències personals i socials. La ira s'associa amb la calor, els cops, la destrucció pel foc de la ràbia i les terribles conseqüències de l'ús tallant del metall. Per tot això, el Pericó s'associa directament amb el treball del ferrer, que reuneix totes aquestes característiques.

Recordem que el mite ha de ser eminentment pràctic i útil, per això duri segles i perduri en societats que no es poden permetre sostenir energèticament temes superflus. El Pericó serveix d'advertiment a aquelles persones que són dominades per la ràbia portant conseqüències al seu entorn i a elles mateixes. Novament l'estabilitat del col·lectiu és la llosa que aixafa qualsevol comportament que surti de la norma i amenaci l'estabilitat social. Generalitzant, aquest mite seria més aplicable a homes adults com a avís admonitori del seu comportament antisocial.

L'enllaç del Pericó amb el seu caràcter mentider i esquiu és una constant en múltiples cultures, per exemple el déu Loki a la cultura nòrdica o el semidéu Maui a l'hawaiana. Cap d'ells no està associat directament amb el mal, sinó més aviat amb l'astúcia, la murrieria, o directament aprofitar-se de la innocència de l'altre. Els contes i les faules que parlen de l'astúcia de la guineu són una extensió del mateix tema. Tots inciten l'home a una actitud expectant i atenta davant les circumstàncies del món. Són una crida al despertar, a espavilar, a l'evolució, a no acontentar-se amb l'aclaparadora rutina anual d'una societat basada en la supervivència. Com ens recorda la frase que al meu poble n'hi ha un que és llest i en viu.

Així mateix, l'associació de la ira i la mentida al Pericó no és fútil. La fiabilitat d'una persona, el compliment de la seva paraula, era un dels béns més preuats i valorats als pobles de muntanya. Un tracte sagrat, el compliment d'un contracte oral, són característiques imprescindibles en societats basades en la cooperació atesa L'escassetat de recursos. Per exemple, si quedaves per llaurar el teu camp amb l'amo de la junta de bous i aquest no apareixia, aquesta persona deixava de ser fiable. Si el col·lectiu perdia la confiança en un membre i, per extensió, en una família, l'ostracisme social podia tenir conseqüències molt greus.

Per tot això, el Pericó engloba una sèrie de característiques molt importants per a la cohesió de la comunitat. Ens parla de les greus conseqüències de la mentida i de les greus conseqüències de la ira. Novament el mite és una bandera vermella per trucar a l'ordre des d'un personatge mitològic a persones díscoles. Si aquesta mateixa crida a l’ordre es produeix a nivell personal, pot haver-hi una reacció directa contra la persona que crida l’atenció. Si és el mite el que es fa servir com a intermediari a l'hora de retreure un comportament: “T'estàs portant com un Pericó”, ja és el col·lectiu el que t'està retret i no una persona concreta. Aquest clar missatge de retret col·lectiu, comprensible perfectament per qualsevol membre de la mateixa cultura, és una de les principals característiques de la utilitat del mite.